Eduardo Garcia: “Vaig començar fent recerca, després, va sorgir l’oportunitat de dedicar-me a la gestió de projectes.”

Qui ets i quin és el teu paper a l'Àrea de Recerca i Transferència de la UPC.

Soc l’Eduardo Garcia, i formo part de la Unitat de Projectes Nacionals, des d’on donem suport al personal investigador tant en la preparació de propostes com en la gestió dels projectes que han estat concedits. Des dels serveis centrals, oferim suport tant als diferents campus de la UPC i als seus equips tècnics, com a la gestió directa d’alguns projectes que ens són assignats.

Quina és la teva trajectòria acadèmica i laboral prèvia?

Jo vaig estudiar Química a la Universidad de Oviedo i després vaig fer una tesi doctoral, començant així la meva etapa investigadora. Després d’un temps dedicant-m’hi, va arribar aquell moment de decidir què volia fer de cara al futur, de manera més estable. Va sorgir l’oportunitat de dedicar-me a la gestió de la recerca, que és una tasca que, de fet, ja forma part del teu dia a dia com a investigador. Concretament vaig fer dos màsters en gestió de la innovació i valorització i la meva primera oportunitat laboral va ser en una empresa, una spin-off. Després d’aquesta experiència vaig començar a treballar aquí a la UPCi fins ara.

Com van ser els teus inicis a la UPC i com ha canviat l’Àrea des de llavors?

Els meus inicis a la UPC van ser el meu primer contacte amb una institució acadèmica des del punt de vista de la gestió i dels seus serveis administratius. Ja coneixia la universitat des del vessant acadèmic, però ara la perspectiva era una altra. Concretament, vaig començar a la UPC l’any 2018, en una substitució per una baixa maternal, formant part de la Unitat de Projectes Internacionals dins el Servei de Suport a la Recerca i la Innovació. Treballava entre el campus de Castelldefels i els serveis centrals. Després vaig continuar també amb projectes internacionals al campus del Besòs, i des de fa aproximadament tres anys estic a l’àrea de projectes nacionals, aquí, al Vèrtex.

Ha canviat molt l’Àrea des de llavors?

L’estructura de l’àrea no ha canviat gaire, continua sent més o menys la mateixa que quan hi vaig començar. El que sí que ha canviat són les persones. No tant per la quantitat, sinó perquè hi ha hagut molts moviments interns i processos d’estabilització que resulta en una  rotació elevada en els darrers anys.

Quin és el projecte més gratificant que has gestionat a la UPC?

Diría que el projecte institucional del segell “María de Maeztu” del Centre Multiescala. Vaig participar en la preparació de la proposta i és un projecte amb molt impacte, tant pel reconeixement de l’excel·lència de les unitats i la universitat, com pel finançament que dona. El segell suposa una valoració externa molt competitiva i, per tant, prestigiosa. A més, aporta fons que permeten continuar impulsant la recerca de la unitat.

Alguna anècdota?

Quan venia a la primera entrevista a la UPC, el tren de la línia R2 on viatjava es va aturar. Jo vivia a Castelldefels i havia sortit amb temps, però al final vaig haver d’agafar un taxi a Gavà i vaig arribar pels pèls i una mica més estressat del que és habitual en una entrevista... però al final va sortir bé!

Des de la teva experiència, quin consell li donaries a un nou company o companya que s’incorpora a l’Àrea avui?

Li diria que parli amb la gent. Som moltes persones a la casa i estem repartits entre campus i serveis centrals, de manera que hi ha moltes persones que ja, de partida, no tens al costat. És important aquest contacte, perquè més endavant sempre necessites col·laborar amb altres equips. Si has trencat el gel abans, tot és molt més fàcil.

Un hobby?

M’encanta perdre’m pel basar del Lidl. No necessito comprar res, però m’agrada veure els objectes tan variats que hi ha. Podria passar-hi hores.

Una pel·li

Pel que fa a pel·lícules, m’agrada molt Little Miss Sunshine perquè té una història bonica, divertida i alhora fa una crítica social sobre els estereotips i la idea de “normalitat”.

Un llibre

Un que em va marcar és Tren nocturn a Lisboa, de Pascal Mercier. Parla de moltes coses, però també de les decisions i de què passa amb les opcions que deixem enrere, aquelles vides que no vivim. M’agrada perquè et fa reflexionar.

Una cançó

Sóc molt dels vuitanta. Una que m’agrada especialment és Aunque tú no lo sepas, d’Enrique Urquijo. El que fou cantant de Los Secretos.