Josep Paradells: "L’acreditació TECNIO ens ajuda a apropar la recerca universitària a les necessitats del sector empresarial"

Des del seu paper com a responsable de qualitat quins són els elements clau que permeten posicionar Agrotech-UPC com a centre de referència en l'àmbit nacional i europeu?

Abans de començar, cal situar una mica el CER Agrotech. El CER és un centre de recerca focalitzat en l’àmbit de l’agricultura i la tecnologia. Va ser creat i impulsat per la UPC a partir de la identificació d’una mancança en aquest sector que calia potenciar. A partir d’aquí, la UPC va considerar que era una iniciativa interessant, hi va destinar personal de suport i s’ha anat desenvolupant fins avui, després de gairebé quatre anys de trajectòria.

Actualment, està format per 22 grups de recerca i 90 investigadors. Des dels inicis pràcticament ha doblat les seves dimensions, fet que indica que hi ha confiança en el projecte i que la feina que s’hi fa es percep com a valuosa i cada vegada més rellevant.

El centre es considera singular perquè agrupa personal de 22 grups de recerca diferents, cosa que no encaixa amb el model tradicional d’un CER. El que s’ha fet és identificar investigadors amb interès a desenvolupar i transferir tecnologies en l’àmbit Agrotech. Això implica comptar tant amb grups de l’àmbit agro com amb grups principalment tecnològics, que són un dels punts forts de la UPC: enginyeria de camins, industrials, telecomunicacions, informàtica, entre d’altres així com també de l’àmbit de l’Arquitectura. Aquesta combinació proporciona unes capacitats difícils de trobar en altres centres i seria molt complex d’assolir dins la UPC sense una estructura que els articuli. El CER Agrotech permet posar, en un mateix pla, professionals de disciplines diverses i facilitar que puguin treballar conjuntament en projectes comuns.

Pel que fa a l’evolució del centre, s’ha treballat principalment en la consolidació del seu rol. L’equip impulsor inicial estava format per diverses persones que, tot i la renovació de la junta fa aproximadament un any, en gran part continuen vinculades al projecte. Destaquen figures com la directora, Anna Gras, i també Irina Moreno i Montse Solsona, aquestes darreres com a personal de suport, considerades peces clau del funcionament del centre. Es valora positivament que la UPC hagi facilitat aquests perfils.

Fa un any també es va renovar el consell de direcció. Després de tres anys amb el mateix equip, es va considerar oportú incorporar noves persones i, atès l’increment d’activitat, ampliar aquest òrgan.

Finalment, un altre element rellevant ha estat l’obtenció de certificacions tècniques, enteses com una manera de reforçar el posicionament del centre. Aquest segell permet presentar-se davant de les empreses del sector agroalimentari amb unes garanties i una credibilitat que sense aquesta acreditació serien més difícils d’assolir.

Què implica l’acreditació TECNIO per al CER Agrotech i de quina manera facilita la connexió entre la recerca universitària i el teixit empresarial?

L’acreditació TECNIO és, bàsicament, un reconeixement que certifica que un centre té capacitat de transferència de coneixement i d’innovació. Aquesta transferència es pot fer sense disposar del segell, i de fet hi ha molts grups que la duen a terme sense tenir-lo. Tanmateix, la certificació obliga a complir uns procediments de qualitat que resulten especialment rellevants per generar confiança.

Aquests procediments impliquen qualitat en la relació amb les empreses, en la preparació i presentació d’ofertes de treball o propostes de projecte, així com en el seguiment i l’entrega final dels resultats. Sovint hi ha una certa distància entre la manera de treballar del món universitari i les expectatives del sector empresarial, i aquesta acreditació ajuda a reduir-la. El segell transmet la idea que la recerca no només serà interessant des del punt de vista científic, sinó que també s’entregarà seguint estàndards de qualitat i professionalitat equiparables als del sector privat.

Pel que fa a exemples concrets, en els darrers anys la UPC ha aconseguit diversos projectes rellevants vinculats a l’àmbit de les dades i la digitalització, com ara iniciatives del tipus Agrixels o UPCxels entre d’altres. Són projectes que probablement no s’haurien assolit sense el suport i l’estructura del CER al darrere. En convocatòries de finançament de gran volum econòmic, es va poder reunir perfils molt diversos, com especialistes en informàtica i experts en agricultura, i generar propostes singulars i competitives.

En alguns casos, aquests projectes van obtenir valoracions molt altes en els processos d’avaluació i van aconseguir finançament important. El valor diferencial va ser precisament la combinació de coneixement tecnològic i sectorial, especialment en àmbits com la digitalització del sector agrari. Aquest tipus de resultats difícilment s’haurien pogut aconseguir sense un marc comú que permetés la col·laboració entre interessos i coneixements diversos, com el que ofereix el CER Agrotech reforçat amb l’acreditació TECNIO.

Com s’adapta una norma de gestió de la qualitat com l’ISO 9001 a un entorn tan dinàmic i canviant com és la recerca universitària?

Aquí potser discrepo una mica amb la pregunta. Jo penso que els investigadors, potser m’equivoco i és una visió personal, però no som excessivament variables ni innovadors cada dos dies amb les tecnologies. Normalment, enfoquem una recerca a llarg termini, tenim unes línies que persisteixen en el temps perquè volem fer una recerca sòlida.

Això precisament és el que topa amb els requisits de l’empresa. A una empresa no li pots dir “et faré un producte, però necessito tres anys”. Ells volen una cosa que funcioni ja. I aquí és on tenim el problema, que no és només de la universitat: compaginar la recerca bàsica amb la recerca aplicada que necessita la indústria.

Els procediments de qualitat, com pot ser una certificació o una norma tipus ISO 9001, t’obliguen a complir terminis i a ajustar-te a les demandes per satisfer les necessitats de l’empresa. Això fa que surtis una mica de la zona de confort. Hi ha molta gent que fa recerca, però no vol fer transferència, perquè la transferència exigeix uns ritmes que potser no encaixen amb les seves aspiracions o la seva manera de treballar.

Moltes vegades penso que l’empresa veu la universitat com aquells senyors que estan allà, amb els despatxos desordenats, fent recerca. El que hem de convèncer és que aquest investigador no només fa recerca interessant, sinó que també té la capacitat d’entregar resultats en terminis i que realment satisfacin les necessitats de l’empresa.

I això és el que et dona un segell de qualitat o una normativa: t’obliga, si la vols respectar, a complir uns procediments que probablement, si no fos per això, potser no faries amb tant rigor.

Com contribueix l’Àrea de Recerca i Transferència de la UPC a la gestió de la qualitat al CER Agrotech i com és la coordinació?

Nosaltres actualment estem certificats com a TECNIO, però no tenim la certificació ISO 9001. Qui la té és la UPC. Per tant, el que fem és intentar aplicar procediments de qualitat i ens agradaria poder seguir els procediments de l’ISO 9001 per si algun dia la podem demanar. Però ara com ara, qui ens dona el marc de compliment és la UPC a través del programa SAQRA. Això és el que tenim ara i és el que hem de seguir. Aconseguir la certificació potser serà complicat, però actualment ens basem en aquest suport.

Llavors, bàsicament, l’Àrea de Recerca i l’Àrea de Transferència de la UPC funcionen com un paraigua que tenim per sobre. Nosaltres som un conjunt de grups de recerca, però en el fons continuem sent grups de la UPC. Hi ha coses que podem coordinar nosaltres mateixos, però n’hi ha d’altres que s’escapen de les nostres capacitats. En aquest sentit, l’estructura mare, que és la UPC amb la seva Àrea de Recerca i Transferència, és la que ens acompanya, ens ajuda i, d’alguna manera, actua com a guia a l’hora de desenvolupar aquest tipus d’activitat.

Quins projectes del CER Agrotech poden contribuir a la independència energètica al sector agrícola, com per exemple, la planta agrivoltaica de l’Agròpolis?

D’entrada explico una mica què és això perquè ha sortit bastant a la premsa i ens ha fet força visibles. També el projecte europeu Symbiosyst és un exemple clar d’iniciativa que probablement no hauria tirat endavant sense el CER, perquè combina àmbits molt diferents: informàtica, construcció, robòtica, energia, agricultura… hi ha moltes disciplines treballant conjuntament.

El projecte Symbiosyst intenta resoldre un dubte que fins i tot surt en pel·lícules: tinc un camp de cultiu, té sentit plantar panells solars i cultius?? És un dilema real que molts pagesos poden tenir. El que planteja el projecte és que els panells solars i el cultiu no han de ser contraposats, sinó que poden coexistir i, fins i tot, millorar-se mútuament.

Això és interessant perquè, si conviuen correctament, el pagès pot obtenir un benefici de la producció elèctrica de les plaques fotovoltaiques i, alhora, aquestes plaques, utilitzades de manera adequada, poden reduir l’estrès tèrmic de les plantes. A l’estiu, per exemple, quan una planta s’està assecant, l’ombra del mateix panell solar pot ajudar a protegir-la.

El que s’ha muntat amb Symbiosyst és una estructura experimental. Hi ha zones sense cap mena d’ombra i zones amb panells solars regulables, on es pot controlar la inclinació. A més, els panells tenen diferents coeficients de transparència: alguns deixen passar molt poca llum i d’altres tenen obertures que permeten que el sol hi penetri parcialment.

Fins ara s’han començat a fer proves. S’ha vist que, en general, una planta a l’ombra creix menys, cosa que ja se sabia, però també s’ha observat que en alguns casos l’efecte no és tan negatiu. Aquí la clau és entendre que hi ha una producció fotovoltaica que es complementa amb la producció agrícola. La idea és prioritzar sempre la producció d’alimentants cercant les situacions òptimes per als cultius.

Pensant en el canvi climàtic, és probable que cada vegada hi hagi més calor i, sovint, menys disponibilitat d’aigua per al reg. En aquest context, els panells poden ajudar. Per exemple, en mesos com l’agost, es poden inclinar per generar més ombra. S’ha vist que aquesta ombra redueix l’evapotranspiració del sòl, cosa que disminueix les necessitats de reg i es converteix en un benefici addicional.

És un debat que fins i tot s’ha reflectit al cinema, en pel·lícules on apareix el conflicte entre mantenir la terra de cultiu o vendre-la per instal·lar-hi plaques solars. Precisament projectes com Symbiosyst busquen demostrar que no sempre s’ha de triar una opció o l’altra, sinó que poden conviure.

Teniu actualment algun projecte destacat dedicat a afrontar la sequera o a optimitzar el reg a nivell agrícola?

El tema de la sequera i del canvi climàtic és tan rellevant que, si no estiguéssim fent projectes en aquesta línia, ens hauríem de preocupar. El CER, a l’hora de treballar, té dos vessants. D’una banda, projectes visibles i identificables, on els grups fan recerca perquè consideren que és un tema estratègic. De l’altra, també té la funció d’identificar demandes que potser no estan prou cobertes dins la universitat i promoure projectes de recerca més purs, sovint amb finançament públic, per dotar els grups de capacitats i poder abordar aquests reptes en el futur.

Entrant en el tema de la sequera, actualment hi ha dos projectes clarament identificats. Un d’ells està orientat a l’ús d’aigües regenerades. Les depuradores netegen l’aigua, però moltes vegades aquesta aigua es torna a abocar al riu o es fa servir només per augmentar el cabal. No és l’aigua de millor qualitat possible, però llençar-la directament també es pot considerar un desaprofitament. En aquest sentit, hi ha un projecte, anomenat AGREEN, que estudia com es poden regar cultius amb aigües regenerades. S’han fet proves amb diferents tipus de plantes: algunes on es menja la fulla, d’altres on es menja el fruit i d’altres on es consumeix directament el vegetal. L’objectiu és analitzar si aquestes aigües incorporen contaminants i en quines condicions es poden utilitzar amb seguretat. L’ús d’aigües regenerades es considera un punt molt important de cara al futur.

Un altre projecte està dins del marc d’Agrixels i se centra a conèixer la quantitat d’aigua que hi ha al sòl i a predir com evolucionarà. Si es detecta un cert nivell d’humitat, però es preveu que en una o dues setmanes baixarà per sota del necessari, es pot anticipar el reg. Aquí hi ha dues aproximacions complementàries. La primera és la visió per satèl·lit que hem treballat en el marc del projecte AI4Water: avui dia es poden obtenir imatges que permeten estimar els nivells d’humitat del terreny en grans extensions i generar models de demanda d’aigua a dues setmanes vista. Això és útil perquè, si la predicció meteorològica indica pluja abans d’aquest període, potser no cal regar i es pot esperar.

La segona aproximació és més propera al terreny. Tradicionalment, es col·loquen sensors d’humitat al sòl, a diferents profunditats segons el cultiu. El problema és que són costosos i no es poden instal·lar massivament. Una alternativa que s’està explorant és utilitzar robòtica: un robot equipat amb sensors d’humitat que es pot moure pel camp i prendre mesures en múltiples punts. D’aquesta manera no es tenen dades només d’un punt fix, sinó d’una superfície molt més àmplia, amb menys cost d’instal·lació. Són projectes que ja tenen una aplicació pràctica clara i no es queden només en teoria universitària.

Relacionat amb això també apareixen iniciatives com UPCxels i Agrixels. UPCxels funciona com la plataforma on es poden emmagatzemar i protegir dades de qualsevol mena —mobilitat, agricultura, medi ambient— garantint que només s’utilitzin amb els permisos corresponents. Sobre aquesta infraestructura es poden aplicar models, alguns senzills i d’altres més avançats amb intel·ligència artificial, per detectar patrons i extreure conclusions.

Agrixels, en canvi, és l’aplicació enfocada específicament a l’àmbit agrícola: defineix formats de dades, sistemes de recollida i models d’anàlisi per barrejar informació i obtenir resultats útils per al sector. Es podria dir que Agrixels és l’aplicació que corre sobre la infraestructura d’UPCxels.

Com contribueix la recerca d’Agrotech a empoderar el sector agrari català i com millora la competitivitat i l’impacte al territori?

La nostra aspiració és ser un element referent. A Catalunya ja hi ha centres de recerca en l’àmbit agrícola que són més grans que nosaltres. Tot i que som molts investigadors, aquests centres tenen una dimensió superior. Nosaltres no volem ser competència, volem ser complement.

Pensem que, amb els coneixements de l’Escola d’Agricultura de Castelldefels i totes les capacitats tecnològiques que té la UPC —informàtica, camins, telecomunicacions, industrials— podem aportar tecnologies que permetin fer coses al camp que, si no tens aquests recursos, són difícils de fer. Per tant, la idea és sumar, no substituir ningú.

També hi ha una visió estratègica de fons. El camp i el sector agroalimentari no sempre són els que més pes tenen en el producte interior brut, però això no vol dir que no siguin essencials. Ho hem vist en situacions com la pandèmia: si no tens certs sectors garantits, tens un risc. Per això parlem de sector agroalimentari en conjunt, no només agricultura, sinó també tota la part de transformació i indústria associada.

El pagès avui dia té dificultats i molta competència. A més, el sector agrícola català està format majoritàriament per petites empreses que sovint no tenen la capacitat d’innovació de les grans corporacions. El que volem és dotar-los de tecnologies i coneixement perquè puguin aplicar innovació, afegir valor a la seva producció i decidir que val la pena continuar apostant pel món agrícola en les generacions següents. No és només un tema econòmic, és també un tema social i territorial: mantenir activitat al camp, que la gent pugui continuar treballant-hi i no es vegi obligada a abandonar-ho tot per anar únicament cap al sector industrial.

La idea és aprofitar qualsevol via que permeti generar ingressos i millorar la viabilitat de les explotacions. Pensem que els esforços que fa la UPC, com a institució pública, han d’anar destinats a ajudar la millora del sector agrícola. Aquest és el nostre interès. Ara bé, això s’ha d’aconseguir a través de la transferència, i per això ens interessa el segell TECNIO, perquè ens posa uns requeriments i uns procediments que ajuden a encaixar millor amb les necessitats reals d’un pagès que té una parcel·la concreta i problemes molt concrets.

Ens agradaria que se’ns identifiqués cada vegada més amb aquest rol, continuar tenint projectes i augmentar l’activitat de transferència per donar resposta als reptes reals del sector. Actualment, ja hi ha iniciatives rellevants; per exemple, projectes com Agrixels ens han posicionat a nivell estatal com un referent en digitalització del camp. Això ens sembla molt positiu i ens satisfà que es noti en el teixit productiu i en l’impacte real al territori.