Àlex León: "Els temes ètics no són fàcils, però cal afrontar-los amb rigor"

Qui ets i quin és el teu paper a l'Àrea de Recerca i Transferència de la UPC.

Sóc l’Àlex León i desenvolupo la meva feina des de fa 14 anys directament a l’Àrea de Recerca i Transferència, concretament al Servei de Gestió del Coneixement de la Recerca i la Innovació. El meu rol és el del comitè d’ètica. Des del Servei portem la secretaria tècnica del Comitè d’Ètica de l’UPC.

Com actua el Comitè d'Ètica de la UPC?

Podríem dir que el Comitè d’Ètica està estructurat en tres bases. Una primera, que és la direcció del Comitè d’Ètica de la UPC. Aquesta direcció articula operativament a través de la secretaria tècnica, i la secretaria tècnica el que fa és posar en marxa el Comitè d’Ètica. El Comitè d’Ètica està format per unes 20 persones multidisciplinàries, internes de la UPC i també externes, que es dediquen a cobrir els objectius del Comitè d’Ètica.

Quins són aquests objectius?

L’objectiu principal que té el Comitè d’Ètica és oferir un servei de consulta a tota la comunitat universitària, de manera que, sempre que hi hagi algun tema en discussió de caire ètic, es vehicula posant-se en contacte amb la secretaria tècnica. Aquesta secretaria tècnica es posarà en contacte amb el Comitè d’Ètica, i allà es donaran les apreciacions o els dictàmens. Poden ser opinions o dictàmens més tècnics, segons el que es necessiti, sobretot orientats a tota la comunitat universitària, però especialment a l’alumnat i al professorat.

Avui dia, l'evolució de la carrera acadèmica del professorat —més enllà de la docència— depèn estretament de la producció científica. En aquest escenari, les revistes especialitzades s’han consolidat com el canal de publicació clau, i la seva normativa interna ha evolucionat: actualment, ja exigeixen documents que acreditin que els projectes s'han desenvolupat sota els criteris del Codi Ètic de la UPC.

Aquesta nova exigència ha incrementat l’activitat a la Secretaria Tècnica del Comitè d’Ètica, que actua com a intermediària essencial. Tot i que la part normativa és la més directa de verificar —comprovant si es compleix la legalitat vigent—, la tasca de la Secretaria i els seus experts va més enllà. Per exemple, davant de proves genètiques per a la millora de cereals en països no comunitaris, el repte no és només legal, sinó d'anàlisi de fons: quines són les connotacions del projecte i com el veu el comitè des d'un prisma d'integritat científica?

A partir d'aquí, el Comitè d’Ètica analitza cada proposta de manera individualitzada. El procés pot culminar en la denegació del projecte si no compleix els mínims ètics, o bé en l'aprovació condicionada a determinades millores. Aquestes puntualitzacions poden anar des de l'elaboració d'un informe d'impacte social fins a l'ajust de les mostres per garantir grups homogenis i sense biaixos. Aquesta és, en essència, la tasca de supervisió i acompanyament que desenvolupem des de la Secretaria Tècnica per garantir la qualitat i la responsabilitat de la recerca a la UPC.

Un moment de la teva trajectòria professional que recordes amb més carinyo?

Sí, dins del Comitè d’Ètica, crec que ara farà dos anys, organitzem periòdicament xerrades d’agenda ètica i vam convidar un gurú belga que es diu Mark Coeckelbergh perquè vingués a fer una xerrada. La sorpresa meva va ser que vaig rebre una trucada del Lluís Amiguet, el periodista de La Contra de La Vanguardia. Em va dir: “Ostres, m’han dit que en Coeckelbergh és aquí. Li puc fer una entrevista?” Llavors li vaig dir: “Sí, sí, clar, cap problema”. Va venir, el vaig conèixer, li va fer l’entrevista i ja està. Després, Amiguet va mencionar a l'entrevista que el Marc Coeckelbergh havia vingut convidat pel Comitè d’Ètica de l’UPC. Em va fer il·lusió veure que a La Contra de La Vanguardia sortia el Comitè d’Ètica de l’UPC. És d’aquelles coses que dius: “Toma medalla”. Millor això que no pas sortir a la primera plana de La Vanguardia.

Una anècdota?

L’any 1998, en la meva estrena al CIMNE (Centre Internacional De Mètodes Numèrics a L'Enginyeria - UPC) com a becari, vaig comprar una petita llibreta vermella per anotar-hi l'essencial. Davant la complexitat dels primers projectes de recerca, algú em va donar un contacte clau: "Ella és qui soluciona els problemes". Vaig escriure el seu contacte a la primera pàgina per tenir-lo sempre a mà.

Catorze anys més tard, en aterrar a l’Àrea de Recerca i Transferència, encara conservava aquella llibreta. El primer dia em van presentar la persona que m’explicaria el funcionament de l'Àrea. Al preguntar-li el nom, la sorpresa va ser absoluta: era la Rosalia Dorado, la mateixa persona que jo havia anotat feia més d’una dècada com a referent per resoldre qualsevol complicació. Va ser un retrobament amb la memòria històrica de la nostra universitat.

Un hobby?

Jo sóc corredor, que no runner. Ho he estat sempre, des que de nen ja formava part de clubs d’atletisme. Als anys vuitanta, amb 15 anys, els companys de classe ens veien com uns 'frikis' perquè, en lloc de jugar a futbol o a bàsquet, estàvem obsessionats amb les llargues distàncies. Érem els rars de la classe.

És curiós veure com ha canviat la percepció social: aquells que ens criticaven, ara ens demanen consells sobre hidratació o sobre com afrontar una mitja marató. Hem passat de la marginació a ser referents. Abans ens preguntaven per què corríem; avui, si no ho fas, la gent es pregunta quin problema de salut deus tenir. Simplement, la moda ha atrapat una passió que nosaltres ja practicàvem quan ningú més ho feia.

Un viatge que hagis fet i que sigui especial?

Tot i que no sóc amant dels viatges, l'estada al Senegal em va canviar la perspectiva per sempre. Hi vaig anar per impartir unes sessions sobre seguretat marítima en aquest 'bony' de l'Àfrica occidental, un país amb una càrrega històrica profunda com a punt de partida del tràfic d’esclaus cap a Amèrica, on la pesca és el principal motor de vida.

Allà vaig viure un xoc de realitats brutal. Jo portava un discurs basat en els estàndards de seguretat europeus i l'ús de transponedors, mentre m’adreçava a pescadors que treballaven amb arts gairebé medievals. Parlàvem amb un segle de diferència. En aquell context, la pobresa no és un concepte abstracte: és gent que treballa 14 hores diàries jugant-se la vida en un entorn on, de cada deu que surten a mar, en poden morir cinc.

El que més em va impactar, però, va ser la generositat. És sorprenent com aquells que no tenen res són, sovint, els més generosos. Aquell viatge em va despertar una sensibilitat nova i em va fer conscient de la sort immensa d’haver nascut aquí. Realment, no vaig tornar a ser el mateix.

Una pel·li

No et diré una pel·lícula, sinó dues: una del segle passat i una d’aquest segle.

Del segle passat, la tria és indiscutible: Blade Runner (Ridley Scott, 1982). És una obra que encara em posa la pell de gallina, des de la banda sonora de Vangelis fins a un Harrison Ford en el seu millor moment.

Però més enllà de l'estètica, el que la fa magistral és la seva càrrega ètica. Als anys vuitanta es veia com una 'pel·lícula de robots', però vista des del 2026, és un tractat sobre l'ètica aplicada a la intel·ligència artificial. Ens planteja el dilema de la consciència: si una IA sent i pateix, com l'hem de tractar? Estem arribant a aquest punt, i el film ens recorda la responsabilitat que tenim com a creadors d'una tecnologia que se'ns en pot anar de les mans.

Per a aquest segle, la meva referència és Joker (Todd Phillips, 2019). La interpretació de Joaquin Phoenix és total; mostra de forma magistral com un personatge es va podrint per dins a poc a poc. Per als amants del còmic, és una gènesi del personatge fantàstica.

Això sí, un advertiment per a navegants: veieu les obres originals i, per favor, ignoreu les segones parts. L'essència d'aquestes històries es troba en la seva concepció inicial.

Una cançó

Soc un apassionat de la música, una afició que, amb el pas dels anys i el col·leccionisme, s’ha convertit en un repte logístic: fer una mudança amb 4.000 vinils i 2.500 CD és una experiència que no desitjo a ningú. Però d’entre tota aquesta biblioteca sonora, si hagués de triar dues peces clau, ho tindria clar.

Del segle passat, em quedo amb un himne indiscutible: Maneras de vivir, de Rosendo Mercado. Cal situar-la en el context dels vuitanta: mentre la Movida madrileña acaparava els focus, en paral·lel floria un rock urbà amb lletres potents i riffs creixents que connectaven amb una realitat molt més de carrer. Rosendo n'era el mestre, un compositor capaç de crear l'himne d'una generació.

D'aquest segle, m’inclino per l'electrònica de Paul Kalkbrenner i el seu Feed Your Head. És un d'aquells temes que t'atrapa des de la primera escolta; una peça realment bonica que demostra la capacitat emocional de la música electrònica actual. Són dues maneres molt diferents d'entendre la música, però ambdues tenen aquesta força que et fa vibrar.

Un llibre

Si haig de recomanar un llibre, triaria, sense cap dubte, El cor de les tenebres, de Joseph Conrad. Sento una connexió especial amb l'autor perquè ell, com jo, va ser marí mercant abans de dedicar-se a l'escriptura. Aquesta obra mestra neix precisament del que va presenciar en els seus viatges pel Congo: un retrat profund i duríssim de la crueltat del colonialisme.

És un relat fosc que explora com l'ésser humà pot arribar a mostrar el pitjor de si mateix en determinades circumstàncies. Aquesta essència és tan potent que Francis Ford Coppola la va utilitzar com a base per a Apocalypse Now. Tot i que la pel·lícula trasllada l'acció del Congo a la guerra del Vietnam, conserva intacte el nucli narratiu de Conrad. Tant el llibre com el film —amb un Marlon Brando magistral en el paper de Kurtz— són exercicis imprescindibles per entendre les ombres de la nostra història.